Cosmos de Christiaanje

Estic fent neteja a casa.  És una cosa progressiva, un projecte al que penso dedicar-hi força temps.  Hi porto ja un parell de setmanes, de fet.

El propòsit és desfer-me de tot el que no em calgui.   Tinc dues caixes de cartó plenes de papers, entrades a museus, bitllets d'avió, factures, notes preses a corre-cuita.  He anat desant, aquests cinc anys, tot paper que passava per les meves mans.  Per què?  No ho sé.  Per si de cas.  Per si algun dia em calen.  Hi ha un cartell de "La fiesta del pijama de la suerte".  L'etiqueta que duia un regal de l'amic invisible, diu "Encara que dormis poques hores, que te cunda".  Mapes de diverses ciutats que he visitat:  Praga, Colònia, Passau, Londres, Múnic, Pekin, Salvador de Bahia, Madrid, Berlin, Copenhague.  Llistats de codi en ensamblador per al processador Motorola Coldfire (coses de la feina).

Flyers.  Un fotimer de flyers.  Sempre m'han causat fascinació.  La quantitat de talent volcat en el disseny gràfic d'un tros de paper amb una vida pràctica tant curta.  A casa dels meus pares tinc un llibre de flyers de Barcelona durant els anys 90, i un parell de carpetes amb una selecció dels que vaig recollir jo mateix durant aquella època.

Tot a la brossa.  Acumules coses i coses, i les guardes perquè se suposa que són importants per a tu, al menys un nivell emocional.  Mentre anava triant anava recordant anècdotes.  Hi ha una nota d'agraiment d'una noia que es va quedar dormida a casa meva, quan vivia en una residència d'estudiants, durant una festa.  A mitja festa, es va quedar com una roca asseguda en un silló que tenia aleshores.  La festa va acabar, tothom marxava a casa seva a dormir, i no sabiem què fer-ne del cadàver, així que la vam deixar allà dormint.  Jo em vaig posar el pijama i me'n vaig anar a dormir.  Al matí següent havia d'anar a treballar, i quan em vaig despertar la noia encara era allà.  Deuria despertar més tard i preguntar-se "¿Dónde cojones estoy?".  Em va deixar la nota aquesta donant les gràcies per tot i va marxar a casa seva.

Fotos d'un strip-tease que li vam regalar a un noi que marxava d'Alemanya.  Vull dir que vam contractar una stripper professional per a fer-li el numeret durant la festa de comiat.  L'ironia és que el noi va tornar i de fet encara viu aqui.  Factures de telèfon.  Les notes de la carrera certificades i traduïdes a l'anglès per si me les demanaven en algun lloc.

Fa un parell de dies vaig veure un vídeo d'un tipus al que se li havia cremat la casa.  Director de cine, havia estat col·leccionant durant una cinquantena d'anys negatius de les seves pel·lícules, fotografies antigues, fotografies familiars.  Tot cremat.  No en va quedar res.  Hora de tornar a començar.

David Hoffman on losing everything

Em va fer pensar.  De debò necessito tot això que guardo?  Se suposa que són records personals, però no me'ls miro mai.  No els tinc exposats en una vitrina, els tinc en caixes de cartró dins un armari.  Acumulant pols.  De tant en tant necessito algun paper i em pot costar un parell de tardes trobar-lo enmig de La Pila Del Caos.  Si se'm cremés la casa, què trobaria a faltar?

George Carlin: Stuff

George Carlin és un humorista, d'aquests que fan monòlegs, que va morir fa unes poques setmanes.  Póstumament, estàn apareixent dotzenes de videos de les seves actuacions a internet.  Aquest que acabo d'enllaçar s'anomena "stuff", és on explica que el sentit de la vida és acumular coses.  Tenim una casa perquè necessitem un lloc on acumular les coses.  Ens sentim estranys en cases alienes perquè les coses de les altres persones no són les nostres coses.  Ben mirat és prou estúpid si ho penses.

Hi ha un altre tipus als Estats Units que s'ha proposat de viure un any amb només 100 coses.  Ell ho planteja com una mena de crítica al consumisme i tal.  De moment el repte és trobar què és superflu i desfer-se'n, i després fer una reflexió i tot allò que es porta tant.

El desafío de los 100 objetos

Bé, jo més que una reflexió bàsicament el que vull és una mica d'espai a casa.  Si no em desfaig de la meva merda, la merda es desfarà de mi tard o d'hora.  Qüestions purament pragmàtiques, res d'idealismes o autoafirmacions o coses així.
 
Aquesta setmana faré buidat de l'armari de la roba, a veure si em puc desfer de la meitat de draps que tinc.  Samarretes de fa anys que estàn ja plenes de forats i fetes malbé, que un guarda perquè hi ha com una mena de lligam emocional.  Pantalons que no em poso mai perquè no acaben de casar amb el meu estil de vestir, d'aquells que et va comprar la mama i que no vas tirar en el primer moment per a no fer-li un lleig.  Vès per on, tinc un estil de vestir!  I hi ha roba que no hi escau!  El que no tinc són mitjons foradats, aquests sí que els tiro regularment enlloc de fer-los servir per a alimentar els bitxos.  Una anècdota curiosa és que tinc un munt de samarretes turístiques de llocs on no he estat.  Els meus pares, quan van de viatge, em demanen si vull algun souvenir.  I a mi, que en general no m'agraden els souvenirs, sempre demano samarretes.  Algunes de les samarretes són de llocs on he estat després.  És a dir, primer tenia la samarreta i després visitava la ciutat.  Salzburg, per exemple, o Praga.

Aquest matí m'he acostat a una botiga de compra-venta de material informàtic, a veure si em compraven un ordinador vell que tinc per aqui i ja no faig servir.  Després de parlar-ne, resulta que és massa vell, i el bon home m'ha dit que no el podria revendre de tant antiquat que és.   Prop de casa hi ha una mena de "casa de reciclatge" on dur-lo, a veure si aquesta setmana m'hi poso.  Espai!  Més espai lliure!

Kippel

Un año.  Bueno, casi un año.  El tiempo que ha pasado desde la última vez que escribí una nota corta.

Nunca terminé de decidirme con eso del idioma.  Este va en castellano, pero el próximo... no se sabe.

Además, siendo una persona bastante introvertida, siempre me ha echado un poco atrás la idea de que gente que conozco leería lo que escribiese aquí.  Es un poco como desnudarse, si explicas cosas importantes.  Si optas por chorradas, entonces te preguntas ¿A quién le importa?

La última entrada fue poco antes de irme a Brasil de vacaciones.  Una experiencia formidable, lo pasé en grande.  Fue un viaje un poco para desconectar de todo y hacerme algunas preguntas interiores, tomar una decisión, y saciar un poco mi eterna sed de viajar.

Regresé y pesaba sobre mi consciencia la "obligación" de escribir algun tipo de relato sobre el viaje, pero nunca me puse las pilas.  Hace unos meses me di de alta en facebook a través de la invitación de una amiga, y un tiempo después subí a dicha aplicación una selección de fotos, es todo cuanto hay de crónica del viaje.   Si tú, el que lee esto, eres amigo mio en Facebook, puedes ver éstas y otras fotos en mi página de perfil.

Mi vida dio este año una vuelta de 360 grados.  Es decir, que regresé al punto original después de darme un buen meneo.  No me apetece hablar mucho de esto.  Ahora se avecina un nuevo cambio, y pocos detalles voy a dar, aunque solo sea por hacerme el misterioso.

Estuve también en China.  Una de mis mejores amigas pasó ahí un año, y fui a visitarla.  El viaje estuvo genial.  ¿He dicho ya que me encanta viajar?  Durante una época me apropié del mote "errante", aunque no he errado tanto como algunos de mis amigos (sana envidia que les tengo).

Bueno, el propósito de esta entrada es sólo contar que me planteo retomar el blog éste, y escribir, aunque sea muy de vez en cuando, alguna cosa.

Lo del idioma sigue siendo un problema, pero al final he decidido que "a tomar por c.", y usaré el que me salga de las gónadas.   Pido disculpas por adelantado por las inconveniencias que esto pudiera causar, pero así son las cosas.

Un abrazo al que lea esto, si es que hay alguien por ahí.

Me voy unos días de vacaciones.  Yo las hago en septiembre, en lugar de agosto.  Ya contaré a mi regreso.  Ciao.

Me'n vaig uns dies de vacances.  Jo les faig el setembre, enlloc d'agost.  Ja explicaré quan torni.  Ciao.

Sono andato a puturrú de fuá.  Jromenauer janderklander.  Kesusden.  Ciao.

I am went is going to yes.  Because my tailor is rich.  Put the book on the table.  Ciao.

¡Johnny sal de aquí! ¡tekeli-li! ¡tekeli-li!

(Pruebas, uno-dos, y lo de siempre, ya sabéis)

¡Salchichón! ¡Salchichón!